Reflexions sobre el pas del temps, el cos i la mirada serena que dona l’experiència.
Algú ho havia de dir: és una fal·làcia la dita que “edat és només un número”. Potser ho és en determinades etapes de la vida, per sota de la cinquantena —i fins i tot aquí seria discutible—, però molt menys quan se sobrepassen els seixanta o s’arriba als vuitanta.
És aleshores quan et sorprens caminant amb passes petites; quan, per ajupir-te a recollir quelcom del terra, fas una llarga reflexió abans de la flexió; o quan intentes esbrinar quina part del cos és la que no et fa mal. Tot això, i molt més, és el que acompanya l’esmentat “número”.
Amb tot, és cert que la sàvia naturalesa compensa aquests fets sobrevinguts amb altres “dotacions” que frenen de cop el ritme de vida que havíem dut fins a una determinada edat, però que ens obren altres perspectives.
La mirada canvia. Res no té la importància que tenia abans; els problemes que fins fa poc semblaven insolubles ara esdevenen insignificants. Els dies passen sense percebre’ls. Allò que fem diàriament tenim la sensació d’haver-ho fet fa un instant, tot i que ja han passat hores. Els aniversaris s’han escurçat: d’un any a escassos mesos. Tot discorre com una pel·lícula a velocitat màxima, mentre els efectes de l’envelliment, encara que siguem actius, avancen inexorablement.
Com afrontar aquesta realitat? Aquí rau el quid de la qüestió. Cadascú ho fa a la seva manera i amb els recursos de què disposa, principalment físics i mentals més que no pas econòmics. Afortunadament, vivim en una societat sense mancances vitals greus, tot i que les mancances socials mereixerien un capítol a part.
“La neurociència ho explica amb paraules noves: desenvolupar la
interocepció, la consciència plena del que passa i sentim al nostre interior, i la propiocepció, que ens ajuda a percebre l’entorn”
Cal, doncs, afrontar les circumstàncies amb el màxim d’optimisme que ens permeti l’estat de la nostra “carrosseria”. Alguna pastilleta, sempre amb prescripció facultativa, és sovint el resultat de les contínues revisions a què ens sotmetem per esbrinar per on podríem “petar”.
A això s’hi afegeixen els consells de sempre: cuidar l’alimentació, beure aigua sovint i en poca quantitat, fer exercici físic i mental.
Però potser el més important és prendre consciència de cada moment i de cada situació. Abans de fer un pas, mirar bé on trepitgem, en tots els sentits. Evitar decisions precipitades —ja n’hem pres prou al llarg de la vida— i donar pas a la reflexió, perquè les conseqüències, ara, poden ser exponencials. Cal aprendre a controlar els impulsos que encara ens genera una certa “energia residual”.
La neurociència ho explica amb paraules noves: desenvolupar la interocepció, la consciència plena del que passa i sentim al nostre interior, i la propiocepció, que ens ajuda a percebre l’entorn i com aquest ens afecta.
Relacionar-se amb l’entorn ajuda a fer passar els dies: observar la natura —vegetal, animal, atmosfèrica—, així com els canvis del nostre paisatge, ja siguin climàtics o urbanístics. També relacionar-se amb les persones que trobem en el dia a dia, conversar amb algú amb qui no compartim res més que aquell instant de trobada o de divagació.
Llegir és un gran aliat: reviure altres vides, aproximar-nos a històries que ens hauria agradat viure, trobar orientació en llibres d’ajut psicològic o retrobar-nos amb la nostra pròpia història. Escoltar música o la ràdio, reduir la televisió i dosificar el mòbil. Assistir a xerrades que ens aporten coneixement, perquè encara hi cap molt dins el nostre intel·lecte. Som “savis” pel que hem viscut, però mai no sadollarem les mancances només amb excés de saber.
En definitiva, fer-se vell no és res més que un mal que, afortunadament, molts podem arribar a passar. No oblidem, però, tots aquells que s’han quedat pel camí. Recordar-los és un exercici necessari, un homenatge íntim a les persones amb qui hem compartit vida i que, dissortadament, ens han anat deixant.
Molt bon any i molts més, amb salut.
